Cacau mental
13 des 2010 5 comentaris
No sé si sóc jo, o és per la societat que m’envolta, però porto el cap fet un embolic (sí, sí, un embolic, a pesar de què el corrector castellà del word insistia en que era una embòlia).
No sé com començar, ni tampoc com acabar, perquè sempre m’ha fet por declarar-me segons el meu pensament, i no pas per creure en frases efimerístiques d’O. Wild – de l’estil de “definir-se és limitar-se”-, sinó més aviat perquè sóc conscient que una definició concreta porta cap a un camí concret, i una sèrie d’accions com a conseqüència.
El meu pensament és d’allò…, com si diguéssim…, bé, d’això, no? Parlant clar, tirant cap a llibertàri, què coi, tirant no, sóc anarquista. No obstant això no em crida l’atenció l’abstencionisme (per posar un exemple d’incongruència política en el meu cap), i a pesar de que sóc molt proper a idees com la desescolarització, estic estudiant una carrera que em porta de cap a ser funcionari i un assalariat més de l’estat.
Mireu fins on arriben les meves incongruències, que fins hi tot he optat per afiliar-me a un partit polític! I una altra de les meves accions que diuen poc d’allò que penso, és el haver-me presentat com a coordinador en les eleccions al consell d’estudiants. Si estic totalment en contra de la democràcia representativa, què cony faig presentant-m’hi!
Potser és que la meva lluita no es vol quedar tancada en un sol bàndol, sinó que prefereix obrir-se a totes les escales per tal de donar un millor abast. Potser la solució no és lluitar només des de fora del sistema, o des de dins, sinó en totes direccions. Potser és per això que crec en iniciatives com el Partit Pirata, que pretenen portar la democràcia directa, la transparència, i el coneixement lliure, al parlament. O potser és per això que intentaré des del consell modificar la dinàmica de les eleccions i més tard aplicar-hi un sistema de democràcia participativa. Potser estic estudiant educació per acabar en una escola moderna o llibertària (Paideia, Sumerhill, Waldorf…), o potser ho faig per intentar fer un canvi des de l’interior.
Qui sap?
Prioritats
09 des 2010 1 comentari
La individualització de la societat segueix un camí molt marcat i avança a marxes forçades. Tal i com apunto en aquest post, pretenen simplificar l’ésser humà a una sola qüestió; si estàs inscrit en algun centre educatiu, ja sigui escola, institut o universitat, la teva única funció és la d’estudiar. Per tant el sistema et relleva de les teves funcions de ciutadà i humà per ubicar-te en un àmbit on la teva força i poder de decisió són menors. Inclòs essent estudiant, trobo multitud de dificultats per a dedicar-me a altres afers de la vida universitària que no siguin memoritzar o obeir allò que els docents ordenen, com és el consell de l’estudiantat. I em pregunto jo, si ja hi ha certa incompatibilitat entre activitats compreses en un mateix sector, quin en serà el grau entre diferents sectors?
I és per això que existeixen polítics professionals –i com a conseqüència un govern-, perquè estem tan immersors en la nostra única ocupació, que acabem descuidant i delegant aquelles decisions que ens corresponen a nosaltres. I ho acceptem. Perquè creiem que així ha de ser. Perquè sinó dediquem x hores –on la x equival a gran part del dia- a la nostra ocupació principal, els estudis o el treball, no podem assegurar-nos un futur, ni tan sols un present. I la seva principal arma, és fer-nos creure que no ho podem canviar. (Referència al documental “De la servidumbre moderna”)
L’educació, dirigida per l’estat – i en el pitjor dels casos, per l’església- serveix per a crear esclaus inconscients de la realitat que viuen, amb gran quantitat de coneixements –si es que els aprenen- que més tard no sabran usar. L’educació s’ha anat convertint cada cop més en un sistema instructiu, que prepara als alumnes no pas per la funció per la qual va ser creada l’escola – la d’ensenyar a viure- sinó per a passar el següent nivell. Dit d’una altra manera; és perdre el temps. A excepció d’Educació Infantil*, la resta de cursos consisteixen exactament en passar al següent curs. De manera que durant la primària s’entrena als alumnes per la ESO, i en aquesta etapa se’ls entrena per batxillerat (a excepció d’aquells que són desviats a una formació més de caire professional, perquè el sistema no els considera vàlids), i en aquest últim tram se’ls entrena, ja no pas per la universitat, sinó per a superar una prova d’accés. Tot careix de lògica.
Per tant, tenim uns infants que ja de petits són apartats de la realitat en la que haurien de viure. I ens estranya que divuit anys després no estiguin interessats en res relacionat amb la política, ni en cap moviment social, ni tan sols en activitats solidàries o participatives?
I fixeu-vos com és aquesta ocupació que premia per sobre de qualsevol altra! Pot estar passant qualsevol cosa al món, que nosaltres no podem sortir del formiguer. Hi ha una manifestació, una acció, una activitat que em requereix temps, i no m’hi puc dedicar perquè tinc un examen tal dia… Què cony és això? I ja no em queixo sobre que l’ús d’exàmens sigui pedagogia barata, sinó del fet que si un docent decideix fer-me una avaluació del seu minúscul crèdit, jo veure la meva vida arrossegada per aquella prova, independentment del que passi a l’exterior.
Què cony és això? On estic vivint?
*L’E. I. té la sort de no ser obligatòria, i és per això que comencen a tenir efecte metodologies tals com els projectes o els racons (prometo dedicar-ne un post!).
Jo no l’aplaudeixo
06 des 2010 3 comentaris
Els massmedia en van plens, la classe benestant s’ha quedat sense les vacances del pont, quina desgràcia! Però espera un moment… no estàvem en crisi? Bé, això ara tant és, el crim comès per aquests treballadors/es és injustificable i no pot quedar impune, milers de persones s’han quedat sense el seu viatge luxós i l’economia es veu fuetejada. I a mi que m’importa que retallin el sou un 45% a uns treballadors, que es privatitzi el 40% de la seva empresa, que les seves condicions laborals siguin pèssimes? Jo el que vull és agafar un avió i anar a esquiar als Alps, i la resta no m’incumbeix.
Molta gent s’encobreix avui sota la queixa – potser fins i tot justificada – de que el sou que cobren els controladors de l’espai aeri és excessivament alt i que la seva vaga és del tot injustificada. Però no cregueu pas que aquesta és la veritable raó de la seva queixa, sinó més aviat un petita excusa per a que el seu ego pugui expressar el ja habitual “Ho vull tot, aquí i ara mateix. I si no, m’enfado i no respiro”. En moments com aquests és quan emergeix la naturalesa de l’ésser humà (però no pas l’originària, sinó aquella mutada pel sistema capitalista en el que vivim), i demostrem que no pensem en els iguals sinó en el lucre propi. I en lloc d’enfrontar aquest problema des de l’arrel; la gent del carrer ataquem aquells que són realment els afectats, els vaguistes. Els viatgers que s’han quedat sense volar són només els danys col·laterals d’una mala gestió governamental.
Primer de tot, doncs, cal pensar en que un treballador que cobra semblant sou, en cas de reunir les condicions més bàsiques de treball, no s’arriscaria mai a ser expedientat, expulsat del treball o fins i tot a penes de presó de fins a vuit anys.
La idea d’aquest post era la de donar al públic un seguit de dades objectives i oferir una mica de contrainformació, i això ha estat gairebé impossible. Les grans cadenes informatives han omplert part de l’espai internauta de tot tipus d’informacions contradictòries i partidistes. I com que aquest tema m’és totalment aliè, em costa creus discernir aquella informació que s’apropa a la realitat de la que ha estat manipulada a mercè dels interessos governamentals i empresarials. Per sort, altres bloguistes amb més capacitat que jo per la recerca de la informació si han trobat fets contrastables. I per tal d’entendre millor aquesta vaga, recomano que us llegiu l’artícle escrit en aquest blog: http://bloguionistas.wordpress.com/2010/12/04/no-controles/
Crec que són raons prou bones per a fer una vaga, no obstant això encara podria trobar comprensible el fet de que poca gent li donés suport, coneixent casos com el de la vaga general on els controladors no s’hi van adherir, i sabent el sou que cobren mentre hi ha treballadors que segurament tenen unes condicions laborals molt més pèssimes i el seu salari anual no arriba als 9.000 euros (això aquells que tenen la sort de treballar).
Però allò que sí trobo realment maquiavèlic és el fet de que la gent aplaudeixi la intervenció militar i l’estat d’alarma proclamat per un govern de caire “socialista”! On s’ha vist això?! Jo crec que la gent ja no recorda ni el què és un Estat d’Alarma degut a que és el primer que s’aplica des de fa 35 anys! No ens equivoquem, per favor! Els dolents de la pel·lícula no són pas els controladors, sinó el govern, que mitjançant una sèrie de desinformacions ha aconseguit tornar tota la gent en contra dels vaguistes. A tot això cal sumar-hi la poca empatia de les persones al no voler veure que darrera la cancel·lació del seu viatge existeix un problema que incumbeix a tothom.
Fa escassos minuts, tot xerrant amb un amic, hem arribat a la còmica conclusió de que es tracta un simulacre del govern per a pròximes intervencions militars en casos de vagues. Bé, segurament ho dèiem en broma, però si han decidit mobilitzar l’exèrcit perquè 600.000 persones s’han quedat sense viatjar, què faran el dia en què la problemàtica sigui més gran? I encara resulta més graciós quan es veu que aquest “simulacre” ha estat aplaudit per la societat en general!
Penós.
En conclusió, la gent pot discutir sobre si es reuneixen les condicions necessàries per la protesta o no, sobre si és legítim fer una vaga “surprise!” o no. Però que el govern n’ha tret una bona “tajada” d’aquest assumpte, creant la problemàtica i a l’hora apreguent com un veritable salvapàtries és innegable!
Deu me’n guard el dia en que veure’m els mestres donant classes a punta de pistola, i la resta de la gent aplaudint la mangífica intervenció d’un govern militar. Tant per tant, posats a militaritzar l’espai aeri espanyol, perquè no deleguem les funcions educatives als soldats i coronels també?
Tercero pistolero!
05 des 2010 2 comentaris
Aquest és el tercer bloc o blog (mai en treuré l’aigua clara de com s’ha de dir) que tinc, i crec que ja n’hi ha prou! M’agrada escriure, però sempre n’acabo defugint amb l’excusa de que no estic inspirat, que no m’agrada com em queda, que ningú em llegeix i que per tant no val la pena ni tan sols ficar-m’hi. Però tot plegat acaba sent un peix que es mossega la cua; si no escric, no practico, si no practico, no ho faig prou bé, si no ho faig prou bé, la gent no em llegeix, si la gent no em llegeix perdo aquesta motivació extrínseca, i per tant no m’inspiro, i si no m’inspiro, no escric! I un cop et pares a pensar-ho, és d’allò més senzill aturar aquest cercle viciós! Com em van dir l’altre dia, “el movimiento se demuestra andando”…
Però avui faré trampa, i penjaré un petit escrit que vaig elaborar abans de les eleccions tot veient com una colla de nacionalistes premiaven l’independentisme abans que qüestions tant vitals com la transparència en els governs, la democràcia directa, i altres qüestions socials com l’atur, la pobresa infantil (per posar alguns temes d’actualitat), que no trobaran pas la solució en la creació de noves fronteres, sinó en una dedicació completa per part de totes aquelles persones que, amb resignació, convivim en aquest sistema.
I diu així…
“I ell es va sacrificar per la nostra terra! Oh, quin valent! Que la seva lluita i la seva mort no siguin en va! Catalunya triomfant! La seva sang reclama venjança, venjança contra aquells que ens oprimeixen. No els veieu? Sí, sí, viuen més enllà de les nostres fronteres… i ja han començat la invasió. No els escolteu? Castellà per aquí, castellà per allà… Fixeu-vos, aquest vi de la Rioja està etiquetat en una llengua forana…
I ara ens toca a nosaltres! Continuem aquesta guerra sense sentit fins que el nostre poble torni a renéixer gloriós. Catalunya tornarà a ser rica i plena, com ho va ser ara fa… sí, sí, per allà a l’Edat Mitjana, en mig de pestes, pobresa, explotacions i feudalisme.
No ho sentiu? Són els set milions de catalans clamant la independència! Sí, sí, és el que volen! N’estic segur! I no és ni necessari preguntar, hom sap que qui és català de veritat – no com aquells fills d’immigrants andalusos- vol la independència.
Es que ja està bé, no veieu que ens oprimeixen ? Sou cegats pels espanyols! Ens estan robant! Si Catalunya fos indepe… el meu xalet, en lloc de mesurar dos-cents metres quadrats, en faria tres-cents! No ho veieu que al pas que anem CiU no podrà estar implicat en cap cas més de corrupció? Amb quins diners es finançaran les festes privades d’en Laporta? Es que no ho veieu? No veieu les nostres contradiccions? El feixisme us ha encegat, sou uns vils espanyols que heu falsificat els vostres “apellids” per semblar allò que no sou. Espies del feixisme! Fatxes! Fatxes!
I ja em perdonareu per no continuar escrivint, però l’escuma que em surt per la boca de la ràbia – provocada pels espanyols, òbviament, en cap cas induïda pels interessos polítics de quatre burgesos catalans…- m’impedeix continuar.”
